dissabte, 12 de juliol del 2014
Onírica batalla
Si nos volvemos a encontrar será en sueños y nosotros no seremos más que dos almas perdidas que vuelan en el mismo cielo. Pero tengo tu mirada tatuada en los genes y se me folla la nostalgia cada amanecer que intentas -en vano- esconderte detrás de nuestros recuerdos. No olvides pero, que jamás había deseado tanto la muerte a la gracil desesperación, sin embargo con ella no puedo tener ni una pizca de compasión si no es que algun día tus ojos piden tregua en esta guerra que ya tiene ganador.
No t'espantis
Quan ni la música et silencia la ment, quan la nostàlgia t'enverina la mirada i seguidament cau perduda, cansada. Quan et refugies en cels nocturns, grisos i profunds que ploren sense saber de què. Quan la cançó més trista pot obrir-te l'ànima en dos o quan els versos més bonics poden apunyalar-te no només per l'esquena. Llavors no t'espantis, no tota la pluja s'acumula en els teus ulls.
dimarts, 24 de juny del 2014
Acudits carnals
Se m'acut dir-te tantes coses: primavera, pluja, llibreta, cançó, poema, llençols.
Se m'acut veure't amb els dits perdent el nord, què més dóna si van cap al foc?
Se m'acut també escriure't; no a tu, ni per a tu, sinó de tu, ara saps que no t'oblidarà ningú.
Se m'acut que els silencis s'incomodin sols i no només quan tu vols.
Se m'acut que els silencis s'incomodin sols i no només quan tu vols.
Se m'acut viure del teu alè com a regal, no com a deure ni com una conversa banal.
Se m'acut fer-te somniar robant-te els llavis quan dormis o somniar-te dormint per robar-te'ls.
Potser se m'acut aprendre't per poder sorprendre't, o potser no, per seguir descobrint-te.
Se m'acut canviar-te, -només i com a molt- de roba.
I després se m'acut vestir-te de dolçor si els teus ulls han decidit dir no.
A vegades també se m'acut sentir-me teva, que sentis que algú t'espera sense haver de ser la primera.
Però saps què és el millor? Que em miris morint-te de ganes de fer-me l'amor.
diumenge, 22 de juny del 2014
Cou
El cel blau cau
mentre la terra se'm menja.
Cou, em cou la pell i el cervell,
com si es tractés d'una revenja.
Tinc caricatures teves penjades del revés,
que només exageren les il·lusions
i calcades no sé si marxaran mai més.
Ara estan totes barrejades
com si volguessin ser per un cop
raptades, destriades, valorades.
Tanmateix la pluja em mulla a mi,
i això no ajuda a saber
qui necessito al meu camí.
mentre la terra se'm menja.
Cou, em cou la pell i el cervell,
com si es tractés d'una revenja.
Tinc caricatures teves penjades del revés,
que només exageren les il·lusions
i calcades no sé si marxaran mai més.
Ara estan totes barrejades
com si volguessin ser per un cop
raptades, destriades, valorades.
Tanmateix la pluja em mulla a mi,
i això no ajuda a saber
qui necessito al meu camí.
dissabte, 7 de juny del 2014
Asombrado
Me gusta cuando corres sin mirar atrás,
cuando suspiras y te rompes sin más,
cuando se te nubla la mirada hacia el mundo
y empiezas a llorar callada, mas yo no lo sucumbo.
Me gustas más cuando escupes palabras
y bailan con fuego casi armonizadas.
O cuando te ríes de la vida prevista:
no hay casualidad más dulce que el amor a primera vista.
Sabes que me gustas cuando me recitas besos
(por fin has aceptado que son los más breve versos).
O cuando se te escapa algún sueño
y sales disparada preguntándole si tiene dueño.
Pero aún me gustas más cuando consideras la vida
una infinita partida
en qué yo soy el que acepta el fin de ser el comodín,
o cuando de golpe quieres saltarte las normas
y por fin decir:
“somos los dos los que nos despedimos de estas sombras”
diumenge, 25 de maig del 2014
Compañera
De amor ya no hablan
sus libros
sus casas
sus ojos,
sólo callan, asustados por las masas.
De guerra ya no cantan
sus noches
sus roces
sus gritos
ahora sólo los silencian,
ahogando una vez más sus voces más tristes.
Mas ellos vuelven a hablar
de viajes
del tiempo
de la maravillosa vida
pero no escuchan,
sólo oyen -cuando no tienen prisa-.
Y para variar, vuelven a cantar
de la risa
del cine
de la moda
¿es que no te das cuenta que no estás sola?
No es tu boca la que les provoca,
sino tu puño levantado que lucha por el ser humano.
¡No creas que lo haces en vano!
sus libros
sus casas
sus ojos,
sólo callan, asustados por las masas.
De guerra ya no cantan
sus noches
sus roces
sus gritos
ahora sólo los silencian,
ahogando una vez más sus voces más tristes.
Mas ellos vuelven a hablar
de viajes
del tiempo
de la maravillosa vida
pero no escuchan,
sólo oyen -cuando no tienen prisa-.
Y para variar, vuelven a cantar
de la risa
del cine
de la moda
¿es que no te das cuenta que no estás sola?
No es tu boca la que les provoca,
sino tu puño levantado que lucha por el ser humano.
¡No creas que lo haces en vano!
dissabte, 10 de maig del 2014
Em fa gràcia
Em fa gràcia
pensar que la desgràcia
és pròpia de la vida.
I no és pas mentida
que avui en sigui el protagonista
i demà només vulgui perdre'm de vista.
Però a mi deixeu-me la terra,
ella, al menys, és de les poques que no m'esquerda.
Tampoc vull dir però
que no sàpiga quan dir no
a una mà ben oberta,
encara que sempre preferiré una rialla del tot certa
que pugui enfortir-me el cor
encara que sigui amor
la raó del que em tempta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)