diumenge, 24 de novembre del 2013

Ni tu

I què si somnio que t’he somniat?
Simplement ho pensava,
sense dir-ho.
O ho deia,
sense pensar-ho.
Qui sap.
Ni jo. Ni tu.
Només nosaltres.
O no.
Potser ningú.
Per què en el meu llit
ja no queda la teva olor?

dissabte, 23 de novembre del 2013

Digues-me

- Quan vulguis parlar, ja saps, sóc aquí.
- Vull parlar.

I jo vull que em parlis, però a propet de mi i dels meus llavis, sentint-te respirar. I que m'acaricies molt perquè em duri tot el temps que estarem separats. Però escolta, que no t'espanti la idea, simplement era una proposta. Un xic descarada potser. No hi puc fer més, ha estat un impuls incontenible. Saps d'aquells que t'agafen quan vas a la nevera i hi ha xocolata? Doncs tu ets com la xocolata, però amb llet (que m'agrada més), i és que encara que en mengi molta de cop i tingui mal de panxa seguiré menjant-ne. En fi. Saps què? M'encanta capbussar-me en els teus ulls. Sí, és molt cursi. Però no sé si saps que els tens preciosos. D'acord ja paro. M'he quedat sense aire de tan ràpid que he parlat. Me'n dones? D'aire vull dir. Però sense cansar-te, és clar. Bé, tampoc vull que sigui una molèstia. És a dir, que si no vols... Doncs res! Ja m'ofegaré sola. Ei, que no! Que ja demanaré una altra ajuda vull dir. Ups, espera, tampoc volia dir exactament això. No em malinterpretis. Si jo vull que.. Bé, potser ja t'ha quedat clar el que vull. Sí, xocolata amb llet també que ara m'ha vingut gana, però no em referia a això. Ja ho saps, oi? Ai, que tampoc volia explicar-te la meva vida. Bé, de fet, prefereixo que la coneguis tu.

- Digues-me.


dimecres, 13 de novembre del 2013

Ya han llegado

Ya han llegado
las hojas secas
rompiéndose bajo mis pies.

Y no sé,
pero tengo ganas
de que no terminen de romperse.
Tengo ganas de que
se apodere de nosotros,
el frío,
de tú y yo,
el frío.
No me malinterpretes,
déjame explicarte.
Ese frío
suave
dulce
tranquilo
humilde
penetrante,
ese es
el que hace
que tu mirada
siga siendo
mi fuente de calor.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Y al fin se iba a la cama

La luna la iluminaba. Me acerqué unos metros más y la luz de las farolas empezó a ser más intensa, la ciudad me saludaba de espaldas. Se escuchaba un ronroneo persistente, como ausente, de los motores de los coches, y a lo lejos una sirena. Y otra. Y otra. Una pareja caminaba delante de mí, cogidos de la mano, que buscando tranquilidad esperaban que un banco les dijera que se sentaran en él. De golpe se paraban, se miraban y se sentaban, confirmando mis sospechas.
A medida que me acercaba más al centro empezaba a sentirse el murmullo de gente. Y los coches. Coches obedeciendo a semáforos incansables. Todo el mundo volvía a casa. Caras cansadas que abandonaban su trabajo, otras de felicidad por terminar de una vez el día.
Los edificios difuminados ahora se veían con nitidez y cada vez había más ventanas encendidas. Me gustaba pasar por las calles y ver cerrar las luces de las tiendas, escuchar las persianas bajándose, y justo delante alguien abriendo la puerta de su portal. Me perseguían con miradas despreocupadas, cocinaban, miraban la tele... ¿Y qué hacía yo paseando justamente en ese momento? Pues eso. Observar como mi ciudad se lavaba los dientes, le leían un cuento y al fin se iba a la cama.