Cremant la foscor

Resseguint-nos el cel es fa petit
i no sé senyalar cap estel amb el dit
si se m'eriça la pell al teu costat.
He perdut totes les flors
per saber si m'estimes o no:
però saps què? Brillem massa tenint-nos a prop.

Se m'acaben les paraules
per dir-te bonic
així que prefereixo que t'identifiquis
cada vegada que t'escric;
que ja saps: si estem junts no només crema la nit,

però jo sempre la veuré molt més bonica des del teu llit.

Pensando con Froid

Creía haber olvidado la nostalgia de aquellas noches de terraza y vino cuando apareciste con tu media luna improvisada en los labios. Se me volvieron los atardeceres con Ludovico Einaudi dónde no nos hacía falta nada más. Mi mano corría veloz por el papel en blanco y de vez en cuando se cruzaban cuatro ojos medio perdidos que hablaban más que mis líneas de tinta. Tres meses después agradecía que el paisaje se tiñera de blanco y nos uniera por fin el calor de leña quemada. Pero eso no nos acercó lo suficiente, se me empañaron mis gafas sin tu aliento y pensé que el café quemaba demasiado. Fue justo entonces cuando no me molestaron otras manos esperando que las cogiera. Y las cogí, sólo para más tarde darme cuenta que no eran ésas las que me sabían quitar el frío.

Cuerpos inalcanzables de lo subjetivo

Mientras perdamos entre pantallas
el valor de las miradas
no habrá sonrisas
que vayan más allá de las prisas.
Prisas de besos robados,
de senderos abandonados,
de abrazos mal dados.
No habrá atardeceres con banda sonora,
ni labios rozando el viento
ni ojos destellando libertad abrasadora.
Sólo cuerpos inalcanzables de lo subjetivo,
sólo mentes tecleando "qué más dará si no vivo".
Sólo y tan sólo
una soledad acompañada
que pese a lo perdido
sigue compartiendo campo de batalla
con la mismísima cobardía.

Onírica batalla

Si nos volvemos a encontrar será en sueños y nosotros no seremos más que dos almas perdidas que vuelan en el mismo cielo. Pero tengo tu mirada tatuada en los genes y se me folla la nostalgia cada amanecer que intentas -en vano- esconderte detrás de nuestros recuerdos. No olvides pero, que jamás había deseado tanto la muerte a la gracil desesperación, sin embargo con ella no puedo tener ni una pizca de compasión si no es que algun día tus ojos piden tregua en esta guerra que ya tiene ganador.

No t'espantis

Quan ni la música et silencia la ment, quan la nostàlgia t'enverina la mirada i seguidament cau perduda, cansada. Quan et refugies en cels nocturns, grisos i profunds que ploren sense saber de què. Quan la cançó més trista pot obrir-te l'ànima en dos o quan els versos més bonics poden apunyalar-te no només per l'esquena. Llavors no t'espantis, no tota la pluja s'acumula en els teus ulls.

Acudits carnals

Se m'acut dir-te tantes coses: primavera, pluja, llibreta, cançó, poema, llençols.

Se m'acut veure't amb els dits perdent el nord, què més dóna si van cap al foc? 

Se m'acut també escriure't; no a tu, ni per a tu, sinó de tu, ara saps que no t'oblidarà ningú.
Se m'acut que els silencis s'incomodin sols i no només quan tu vols.

Se m'acut viure del teu alè com a regal, no com a deure ni com una conversa banal. 

Se m'acut fer-te somniar robant-te els llavis quan dormis o somniar-te dormint per robar-te'ls.

Potser se m'acut aprendre't per poder sorprendre't, o potser no, per seguir descobrint-te.

Se m'acut canviar-te, -només i com a molt- de roba.

I després se m'acut vestir-te de dolçor si els teus ulls han decidit dir no.

A vegades també se m'acut sentir-me teva, que sentis que algú t'espera sense haver de ser la primera.

Però saps què és el millor? Que em miris morint-te de ganes de fer-me l'amor.

Cou

El cel blau cau
mentre la terra se'm menja.
Cou, em cou la pell i el cervell,
com si es tractés d'una revenja.
Tinc caricatures teves penjades del revés,
que només exageren les il·lusions
i calcades no sé si marxaran mai més.
Ara estan totes barrejades
com si volguessin ser per un cop
raptades, destriades, valorades.
Tanmateix la pluja em mulla a mi,
i això no ajuda a saber
qui necessito al meu camí.