No t’enyoro.
No enyoro
ni les carícies
ni la brillantor
dels teus ulls mirant-me
ni...
No, fins i tot
quan recordo
aquells moments
no t’enyoro.
Ni tampoc els dies de pluja,
ja saps,
els porxos,
i l’aigua,
fent-nos la vida impossible.
Tampoc els enyoro.
Però és que quines carícies,
quina brillantor..
De fet,
no, t’enyoro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada